Relats Perduts: 2/1

Capítol 2, Temporada 1.
Els supervivents han passat la primera nit. Després d'intentar posar tothom sota cobert, els viatgers del vol 815 d'Oceanic han començat a racionar el menjar i a esperar el rescat. A la nit, però, uns estranys sorolls i moviments no identificats han sortit de la selva. Un jove doctor, Jack, ha estat el líder del grup fins ara. És d'hora, al matí, Peter s'ha despertat per les ferides de tot el cos. Tot i les esgarrapades i les taques de sang, sempre escandalosa, es troba bé. El doctor de l'avió se li apropa, fa ronda de visites.

Jack: - Vols que et miri el trau del cap?
Peter: - Sí, estaria bé.
Jack: - Em sembla que no tinc aigua oxigenada. - Diu assenyalant una ampolleta petita de vodka.
Peter: - Qualsevol cosa anirà bé. Ja no em ve d'una mica més de mal.
Jack: - D'acord. - diu col·locant una mica d'alcohol damunt una gasa. - Et dius Peter, oi? Compta fins a tres, si us plau.
Peter: - Un, dos, ahhhhh. - Jack no ha esperat per netejar-li la ferida.
Jack: - De res. - diu el doctor rient. - No et toquis la gasa en una estona. Quan ja no et faci mal, rentat el cap. No hi ha res pitjor que enganxar una infecció en una illa deserta.

Fos a negre. Tornem al passat de Peter. El jove psicòleg està en una consulta, amb un pacient.

Pacient: - Vostè no em pot ajudar.
Peter: - Almenys deixim intentar-ho. Expliqui'm què li passa que el turmenta d'aquesta manera.
Pacient: - No puc. Si li explico em prendrà per boig.
Peter: - Cregui'm. Sóc psicòleg. No em pot sorprendre res del que em digui.
Pacient: - Vostè ho ha volgut, doctor Philips.
Peter: - D'acord, endavant. Però recorda que em pots dir Peter.
Pacient: - És clar, Peter. Doctor, ha somiat mai una cosa terrible i després se li ha complert?
Peter: - No exactament. Però què vols dir que et passa? Tens somnis premonitoris?
Pacient: - Ahá.
Peter: - I en què has somiat aquest cop?
Pacient: - De segur que ho vols saber, Peter? - Peter assenteix amb el cap. - Jo de vostè no agafaria cap avió.
Peter: - Molt bé, ho tindré en compte. És l'hora.

Peter encara es dol del mal al cap. Però ara té coses més urgents a fer. Se li ha acostat Jack per demanar-li ajud amb una supervivent que sembla que no hi toca. La noia malalta té uns 35 anys i ve acompanyada d'una dona més jove, d'uns 30.

Jack: - Se m'ha acudit que sent psicòleg potser la podries ajudar. Crec que té un xoc post-traumàtic. La seva amiga diu que no parla des de l'accident.
Peter: - D'acord. Quin és el seu nom? - diu dirigint-se a l'amiga.
Sara: - Es diu Jane i és la meva germana. No reacciona des d'ahir. Pensava que era cansament, però avui s'ha llevat com ahir, muda.
Peter: - D'acord. A veure, has mirat que es trobi bé Jack?
Jack: - Físicament està com una rosa.
Peter: - Així és cosa meva. Sara, em pots explicar fil per randa tot el que recordis de l'accident pel que fa a ta germana?
Sara: - No puc.
Peter: - Sara, m'has d'ajudar.
Sara: - Ja m'agradaria. Però tinc pànic als avions i al seure em vaig prendre una pastilla per dormir. Ho sento doctor.
Peter: - La seva germana també va prendre el mateix.
Sara: - Crec que si.
Peter: - Doncs es debia passar amb la dosi. Sembla que estigui en coma. Però no es preocupi. Només són els calmants.
Sara: - Serà això, doctor. - Sara somriu, despreocupada i enigmàtica.

PERDUTS

Relats Perduts: 2/1/1

Pàgina 2, Capítol 1, Temporada 1.

L'avió ha caigut en una illa, concretament en una platja. El lloc seria paradisíac, sinó fos per l'espectacle dantesc que ofereix l'aparell i els cossos humans repartits per tot arreu. Peter s'aixeca adolorit i amb un trau al cap pel qual li surt un toll de sang. La cridòria i uns braços que l'aparten del fusellatge, l'han despertat.

Peter: - No es preocupi puc jo sol. - diu intentant aixecar-se, però caient marejat.
Home: - No faci esforços inútils. Serà millor que es deixi ajudar. - L'home aparta Peter cap a la part segura de la platja.
Peter: - Gràcies, a qui dec l'honor?
Home: - Em dic Charlie.
Peter: - Gràcies Charlie. Anglès?
Home: - Si. Disculpi'm. - diu mirant cap a una noia embarassada.
Peter: - Faci, faci. Ja estic acostumat a que em guanyin les dones.

Els dos homes somriuen, tot i la situació dramàtica dels voltants.

Fos a negre. Nou flash-back al passat de Peter, aquest cop als seus 20 anys. Es veu el jove protagonista amb una noia de la seva edat. Ell porta els ulls tapats.

Noia: - Peter, Peter! Estic aquí. Hola!
Peter: - Jane, t'atraparé. - Peter fa tentines intentant atrapar-la. Gairebé la té, però escapa.
Noia: - Estic aquí mateix! - Li diu a l'orella.
Peter: - Ja et tinc! - Es tira a sobre d'ella, però Jane salta i Peter cau. Jane es llença al seu costat i li treu el mocador dels ulls.
Noia: - Sí, em tens tota. Sóc tota teva. - Li diu donant-li un suau petó als llavis.
Peter: - Em tornes boig Jane! - Diu fent-li un petó apassionat.

De tornada a la platja, Peter intenta aixecar-se de nou, i torna a caure. El cap li roda. Ho torna a provar. Aquest cop aconsegueix posar-se de peu. Però una imatge el turmenta i cau desplomat. Ha vist Maggie, la senyora de l'avió. Sembla que no li hagi passat res, i continua somrient-li, com uns segons abans de l'accident.

Fos a negre. Des del terra, Peter veu el cap d'un jove hispà de més de 150 quilos. Aquest li dóna la mà per incorporar-se. No sap quant de temps ha passat, però és més fosc.

Jove: - T'has desplomat, tiu. Et puc ajudar?
Peter: - On és aquella dona?
Jove: - La teva dona?
Peter: - No, Maggie, una senyora d'uns 50 anys. Era aquí fa un moment.
Jove: - No conec tothom. Però ja la trobarem.
Peter: - Sí, ja la trobarem. Per cert, em dic Peter.
Jove: - Em pots dir Hurley.

Relats Perduts 1/1/1

Pàgina 1, Capítol 1, Temporada 1.

A l'avió 815 d'Oceanic que fa el trajecte entre Sydney i Los Angeles. Un home d'uns 30 anys s'eixuga la suor mentre mira una fotografia. Al seu costat, una passatgera de mitjana edat mira encuriosida la instantània de reüll, cosa que provoca l'inici d'una conversa.

Home: - La meva xicota, l'Andy.
Dona: - És molt maca.
Home: - Sí, si que ho era.
Dona: - Ho sento.
Home: - No es preocupi. Em dic Peter. - diu oferint-li la mà.
Dona: - Jo, Margaret, però em pots dir Maggie. - encaixen les mans.
Home: - Encantat Maggie.

Fos a negre.

Es veu Peter en un hospital. Andy jau en un llit, està adormida. Ell dirigeix la mirada a la finestra, té la mirada perduda. Una presència blanca el torna a la realitat.

Peter: - Ja té les proves doctor?
Doctor: - Si. Les tenim. Però em temo que no han sortit tant bé com esperavem.
Peter: - No cal que m'amagui res, doctor. Sóc psicòleg, ho puc encaixar.
Doctor: - Serà millor que s'assegui doctor Philips.

Transició ràpida. Un altre cop a l'avió.

Peter: - Viatja sola?
Maggie: - El meu fill m'espera al final del viatge. Li puc preguntar una cosa, Peter?
Peter: - És clar.
Maggie: - Com va morir la seva nòvia?
Peter: - Va patir un càncer.
Maggie: - Una malaltia dura. Digui'm, Peter, està preparat per morir?

Maggie somriu, Peter mira la senyora preocupat, amb el front moll de suor. Un instant després l'avió comença a trontollar. Es parteix en dos i Maggie surt volant. Peter rep un cop al cap d'un objecte no identificat i perd la consciència.

Fos a negre.

PERDUTS